Skip to content

L’Acte Inaugural

Setembre 28, 2012

L’acte inaugural del curs 2012-13 del passat dijous acompanyats de’n Jorge Wagensberg.

Agrair les paraules del nostre director que ens van agradar especialment i que us transcrivim a continuació:

Avui es un gran dia: Sempre el primer dia de curs ha estat un gran dia, però avui ho es especialment.
Potser avui es el veritable cap d’any, mes que el primer dia de gener. A partir d’avui ens hem promès que estudiarem mes, que prendrem apunts mes ordenats, que millorarem la nota promig, que ens farem un calendari de treball, que dedicarem unes hores de cada dia a treballar, que no farem campanes, que ens llevarem molt d’hora molt d’hora; ens hem promès canviar una mica perquè comença el curs 2012-13.

Quan els de la meva generació, la majoria dels vostres pares, érem petits, també el primer dia era especial, molt especial.
Els pares ens acompanyaven fins a la porta, dos petons, estrenàvem sabates Gorila o Chiruca, portàvem bates ratllades amb el nom acabat de bordar a mà, entrepans casolans, motxilles sense marques i sense gadgets, i llibres de text amb continguts dirigits.
Apreníem francès, l’anglès no calia, Londres estava molt lluny, i aquell francès ens va ajudar a saber que deien les cançons de George Brassens, Moustaqui o Jacques Brel.
La musica oficial de fons era Raphael i James Last i els discos de vinil arribaven molts mesos tard a les botigues.
L’escola tenia una bandera, de vegades sonava un himne, els dilluns; els professors s’alçaven a una tarima per semblar mes alts i podien tenir un bastó de fusta per escalfar els dits dels qui possiblement tenien un problema de TDA. A les parets símbols, al pati poques pilotes i sempre ens les prenien els grans de l’Escola per fer-nos enfadar.
Si ens posàvem malats trucaven a casa de la veïna de l’escala que era l’única que tenia telèfon i avisava si podia als pares. Mai passava res si no trobaven els pares.
El Barça sempre perdia, no fitxava cracks, tots eren pel Madrid, els diumenges cine en sessió continua, de les 3 a les 9, amb una peseta per chuches poc variades. Dues pel·lícules, una, sempre de l’oeste amb el quinto de caballeria rescatant un grup de soldats cerclat d’indis molt dolents. I el NODO, butlletí oficial del règim que mostrava les capacitats de llibre Guinnes per la pesca, la caça i l’esport, d’un home de físic poc dotat per l’esport.

Mes tard ja adolescents, aquell primer dia, ja no volíem que ens acompanyessin els pares, una mica de vergonya dels dos petons davant els companys, no estrenàvem roba, o potser si, uns Levi’s etiqueta vermella comprats a Andorra, o unes Adidas o unes Kecs, sense bates, buscant un estil de roba entre la poca oferta existent, algun bocata al bar de l’escola alternant amb els mes grans, Donuts, motxilles i bosses amb algun signe d’identitat i libres de text igualment dirigits i folis blancs sense línies de referència per prendre apunts.
L’anglès apareixia com una activitat extra, o sigui una “maria” que complementava la formació.
Escoltàvem en Serrat quan ens enamoràvem, i en Llach, quan pensàvem que calia canviar tot plegat a cops d’estaca. Ens dividien els Beatles i els Rolling’s i la musica ja la podíem gravar en cintes que cargolàvem amb bolis BIC cristal i que desprès escoltàvem al radiocassete extraïble del cotxe (amb nansa inclosa) que ens acompanyava a les reunions, a les classes, o a la platja;
no teníem sentit del ridícul.
L’escola amb una o dues banderes, sense himne, els professors es continuaven alçant a una tarima sense el bastó de fusta. A les parets altres símbols, al pati mes pilotes però els grans ens continuaven prenen les pilotes.
A casa ja teníem telèfon i TV color, i la mare estava casi sempre a casa i era fàcil de contactar quan teníem febre o la passa o marxàvem a l’Hospital a cosir algun trau; sense autoritzacions, sense protocols i confiant en la responsabilitat dels professors i metges.
El Barça, guanyava alguna lliga, i Basilea, teníem en Cruyff, en Sotil i en Neskens, però el Madrid continuava guanyant com casi sempre.
Els diumenges cine, una pel·lícula que havien estrenat a EEUU algunes setmanes abans, buscant el galliner del cine o algun altre racó per poder fer algun petó d’amagat. De vegades perdíem el fil argumental i el NODO ja casi no ens castigava.

Avui potser us acompanyem els pares, però per gaudir de la companyia del sr.Wagensberg, sense vergonya, sou grans; no cal que estreneu roba, però continueu buscant signes d’identitat a la vostra manera de vestir;marques infinites, molt canviants, bollicaos, oreos, kitkats, esmorzars fora de l’escola com els grans, motxilles personalitzades, tatuatges, pearcings i cada cop mes ordinadors portàtils al costat per prendre apunts ja sense paper.
L’anglès, obligatori; escolteu els Teràpia de Shok i els Banana Beach. Teniu tota la musica del mon a qualsevol moment i en qualsevol format.
L’escola amb dues banderes, els professors, aquí, sense tarimes, a les parets grafittis versus símbols, i els patis, racionalitzant la convivència entre grans i petits.
Tots amb telèfon- radio- càmera de fotos- càmera de vídeo- arxiu de musica- àlbum de fotos- gravador de classes-TV-Llinterna-Calculadora-Anemometre-Navegador-Traductor-Velocímetre-Altímetre…
El Barça, guanya casi tots els títols, amb els Guardiola, Tito, Messi i Puyol, i el Madrid ja no guanya casi res, estan tristes.
No cal esperar al diumenge per veure una pel·lícula, descarreguem la ultima pel·lícula que encara ni s’ha produït i la veiem a casa menjant palomites de microones amb so envolvent, pantalla plana gegant, la xicota al costat i sense els pares que han marxat de cap de setmana.

Avui es un gran dia, iniciem un curs especial, el curs en que el nostre petit País va decidir intentar fer realitat una quimera, contra la voluntat del caçador d’elefants.

Alumnes, treballeu fort, gaudiu intensament de l’oci, sigueu ambiciosos i confieu en les vostres possibilitats.

Professors, treballem junts amb objectius comuns.

Per acabar un desig: que els alumnes que avui inicieu aquest viatge de la formació mitjançant l’adquisició de coneixements, el desenvolupament de la creativitat i l’intercanvi de relacions emocionals, quan acabeu aquest trajecte tingueu una única bandera i un sol himne.

Que aquest curs 2012-13 tinguem un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.
Moltes gràcies

20120928-224746.jpg

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: